MÈTODE KIVA
Resum de la problemàtica de l’assetjament escolar: identificació dels diferents rols que hi intervenen i com l’enfoca el mètode KIVA.
Entenem per bullying o assetjament escolar, aquella agressió sistemàtica i repetida cap a una persona que no pot defesar-se o té dificultats per fer-ho.
Una de les característiques d’aquest assetjament és la seva invisibilitat, ja que moltes vegades passa desapercebut pels adults (professors, pares…), per tant difícilment es podrà ajudar a la víctima, atès que la majoria d’elles no saben o els costa demanar ajuda. Realment, dins d’aquesta societat d’independència i autonomia saber quin tipus d’ajuda es necessita i a qui demanar-la, és quelcom complex.
Necessitem saber el que està passant, com, doncs a través dels observadors. Els observadors?, doncs sí. En l’assetjament escolar no només podem parlar d’acusador i víctima, hem de parlar també dels observadors, dels companys, que són espectadors de luxe de què està passant i que alhora poden prevenir o aguditzar el bullying.
La psicòloga finlandesa Christina Salmivalli, que juntament amb el seu equip lidera un programa antibullying per a nens d’entre 6 i 16 anys, anomenat KiVa (xulo, guay), ens diu que l’assetjament escolar és un problema col·lectiu, no individual, i afirma, després d’haver-los estudiat amb profunditat, que els observadors són una peça crítica i clau. Alguns d’ells estant clarament en contra de la intimidació, davant d’una situació d’assetjament mostren una actitud (rient, cridant, animant…) socialment gratificant pels matons. És per això que quan hi ha una víctima no només l’agressor influeix en l’assetjament, sinó tota la comunitat escolar, tot el grup i tots els alumnes que permeten que passi, perquè no són capaços de cuidar-se i protegir-se entre ells.
El mètode KiVa consisteix a treballar la prevenció i la intervenció enfront de l’assetjament escolar.
Com? A través de lliçons, material imprès i online, que va adreçat als alumnes. Una de les característiques, que a més té molt d’èxit entre els alumnes, és d’un joc d’antiintimidació online, on s’aconsegueix, o es pretén aconseguir, que els alumnes arribin al “jo sé” (són conscients dels fets i els aprenen), al “jo puc” (se’ls ensenyen habilitats pràctiques per actuar), i al “jo faig” (aprenen a reflexionar sobre el seu comportament envers els seus companys).
S’ha d’arribar al jo faig, i és per això que la clau del mètode KiVa és aconseguir mobilitzar als observadors i convertir-los en defensors de la víctima.
S’ha de mobilitzar a tot el grup aconseguint que no es fomenti la intimidació sinó que es previngui, per tant s’hauran de donar les eines necessàries per desacreditar i no reforçar l’actitud de l’acusador, per empatitzar amb la víctima. S’haurà d’organitzar el curs com una comunitat que es cuida i es dóna suport.
Per poder-ho fer s’ha d’oferir la informació i les formes d’abordar l’assetjament escolar i preparar i formar als professors, al personal escolar. Aquests s’hauran de comprometre amb el treball sobre l’assetjament i la seva acció davant d’un problema haurà de ser immediata. Quant es té la certesa que hi ha assetjament, el professor no ha de deixar que els nens ho resolguin sols, s’ha d’entrevistar amb víctima i acusador per separat i en privat, escoltant sempre la versió de cadascun d’ells.
Pel que fa a la víctima, el que necessita és el suport de tots, ja que viu l’assetjament com quelcom vergonyós i ha d’entendre que ell no té cap culpa, que ha de sortir del seu aïllament (només que hi hagi algú que s’interessi per tu, fa que et sentis millor, perquè trenca el bucle de la soledat). Hem d’aconseguir que entengui que tots, independentment de la nostra manera de ser, formem part del grup i que s’ha de sentir segur, ens hem de sentir segurs.
També és feina del grup aconseguir que l’acusador no rendibilitzi les seves accions, ningú li dóna cap mena de suport, entén que està malament el que fa. S’esfuma la seva popularitat, l’assetjament com a via per arribar a ella no és ben vist, ja no té motius per seguir assetjant. Ens posem al costat de la víctima sense humiliar a l’acusador. A més a més com a professors hem de fer-li entendre a l’acusador, com afecten les seves accions a la víctima, i entre d’altres activitats podem proposar-li treballs de grup on també participi la víctima.
I finalment, quin és el paper dels pares en tot això? Com a pares s’ha d’intentar estar alerta als senyals que envien els fills, tant en el cas que puguin ser víctimes com assetjadors (canvis d’humor, aïllament, canvis de conducta…). Per això se’ls fan unes xerrades on se’ls donen unes pautes per intentar-ho detectar.
Diem doncs que l’assetjament escolar és cosa de tots i resoldre-ho també.
Proposta d’activitat pràctica de prevenció a classe.
Defensa - “Sin perdón”
Es demana a 5 voluntaris per interpretar diferents rols davant la classe durant 5 minuts, el diàleg potser improvisat o planificat. Un dels personatges estarà (o simularà que està), en cadira de rodes i al interior de l'escola. Dos dels voluntaris l’increparan, es riuran d'ell/a, mouran la cadira de rodes, l'insultaran i es mofaran per la seva condició i a més tractaran d'involucrar a la resta de la classe en la seva acció.
Els altres dos voluntaris intervindran molestos per la falta de respecte, defensant al company/a sense ficar-se amb els agressors i defensant la idea d'igualtat entre tots.
Alternativa: Els 2 voluntaris només intervenen per detenir les agressions però seran intimidats pels agressors i sortiran corrents amb la persona de la cadira. Provocant d'aquesta manera que els espectadors estiguin sensibles a la situació de manifesta injustícia que s’està presenciant i aconseguint que la reflexió sigui més emotiva.
Després d'interpretar l'escena es parla amb la classe i es plantegen les següents qüestions:
. Com ha sigut la interpretació dels company@s?
. Que heu sentit quan els company@s han intervingut per aturar les agressions?
. Com haguéssiu reaccionat si fóssiu vosaltres la persona de la cadira de rodes?
. A la persona de la cadira preguntar-li que opina de l’experiència.
. Als agressor@s preguntar que van sentir en el moment de l’agressió.
. Als agressor@s preguntar que van sentir en el moment que van intervenir els companys per aturar l'agressió.
. Als defensor@s preguntar que van sentir quan van aturar als agressors.
Totes aquestes qüestions han de servir per fer reflexionar al grup classe i sensibilitzar-lo en la no provocació de situacions similars.
Reflexió personal sobre els avantatges i inconvenients de l’avaluació proposada pel professor.
Aquest tipus d’avaluació, sota el meu punt de vista, només es pot servir on el contingut o material demanat sigui clarament i coherentment divisible. D’aquesta manera divideixes la feina en petits subapartats i pots demanar l’assoliment de fites per poder augmentar la nota conseqüentment.
Tal com dona per fet l’enunciat, i estic totalment d’acord, aquest tipus d’avaluació pot comportar avantatges però també inconvenients.
Sota el meu punt de vista, un dels avantatges més clars que aporta és el de fer a l’alumne partícip de la seva pròpia avaluació (ell decideix quina és la nota màxima a la que vol optar) i ser crític amb si mateix (pot ajustar la feina a la realitat i a les seves pretensions).
Altres avantatges que pot aportar és la d’ajustar la feina al temps disponible (en cas que tinguis altres tasques pots treballar per mínims) i, en aquest cas concret, repartí-se la feina entre els components del grup.
Per últim, un altre punt positiu que hi trobo, és el d’incentivar a l’alumne, un cop ja ha fet el treball mínim, a treure millor nota amb un petit esforç extra. Tot i que, concretament en el nostre exercici, trobo que no es compleix aquesta premissa.
D’altre banda, alguns desavantatges o punts negatius que podem extreure d’aquest tipus d’avaluació són que l’alumne pot encasellar-se en uns objectius mínims i no esforçar-se per arribar a la màxima puntuació. Si amb un esforç mínim pot anar aprovant és possible que en alguns casos els alumnes ja tinguin suficient. També pot ser que alguns alumnes treballin sempre per mínims i s’aprofitin dels alumnes que treballen per obtenir la màxima puntuació (a les puntuacions més altes es beneficien tots).
Per acabar, com he comentat anteriorment, en aquest exercici concret el nivell de dedicació del suficient-bé al notable és considerable, i això no incentiva a l’alumne a donar un pas més per arribar a la següent fita i obtenir millor puntuació.
Autors:
David Martín, Ferran Sanabria i Olga Martorell.